Aiguades

Deixa un comentari

Pintures abstractes amb el dissolvent com a element dominant (ja sigui per a tècnica aquosa o tècnica grassa).

Obres realitzades des de 2007.

Spaghetti nº3, 2009

Deixa un comentari

Acció realitzada per l’Ivan E. Gimènez i l’Ivan J. Muniente, dirigida per Adrià Cid.

Actualment solament se pot visualitzar des de Vimeo: http://vimeo.com/7813660

 

Conversa en un cotxe, 2008

Deixa un comentari

Vídeo que metafòricament ens ironitza sobre una societat perduda, on les màscares se confonen però si ens reafirmem podem decidir -encara que sigui dolorós o complicat-.

Camins de les trinxeres, 2010

Deixa un comentari

Projecte fotogràfic que tracta els recorreguts de les trinxeres de la Batalla de l’Ebre que encara són presents en les muntanyes de Riba-roja d’Ebre, reflexionant al voltant del temps, la memòria i el lloc emprant el caminar com a metodologia.

Aquest projecte nèix d’unes inquietuds que sento dins meu, que em fan seguir la crida del bosc, l’apropament cap la naturalesa, la simplicitat, així com la trobada amb la meva pròpia naturalesa. Estic tornant a despertar l’instint que, perdut o oblidat, em reclama el seu lloc dins del meu ser.

Aquestes incursions en l’espai natural, el bosc o fins hi tot el riu, són necessàries, m’atreviria a dir imprescindibles, per poder trobar i gaudir de l’experiènca del paisatge. No obstant, no em refereixo únicament al paisatge visible i palpable que ens rodeja, sinó també al paisatge interior, a aquelles experiències sensibles del nostre ser que m’omplen de pau, em silencien la ment (tasca més complicada entre el frenesí de la urbe) i em permeten reafirmar-me com a part del tot.

Les relacions entre els paisatges interiors i els exteriors, encara que de forma subtil, s’estableixen en un primer instant incoscientment, per això és tan important reafirmar-me i prendre conciència d’aquests successos per gaudir de l’experiència sensible a uns nivells cada cop més elevats.

És molt interessant la fugida de la urbe cap al refugi primitiu i natural, no obstant aquest no és l’eix principal d’aquest projecte. Aquest primer pas separació ja l’he tractat en treballs anteriors, en aquest projecte m’interessa fer un pas endavant –mai més ben dit–, situant-me directament envoltat pel medi nautral, auster però familiar.

La il·lusió de la realitat, així com d’objectivitat, ens fa caure en la classificació i divisió de dos idees tan abstractes com l’espai i el temps. Una reflexió teòrica sobre aquests, el que són i el que no són podria ocuparme un altre projecte, no obstant, aquests em serveixen d’excusa per introduïr el concepte “efímer” en el projecte. Tot hi aquestes il·lusions que he esmentat sabem (per la física quàntica) o intuïm (en el dia a dia) que tot es trova en constant canvi, no hi ha res estàtic.

Nosaltres no sóm els mateixos que fa unes hores, però molt menys el que erem fa set anys (ja que totes les cèlules del cos ja s’han renovat completament). En el paisatge succeeix el mateix, es trova en un constant canvi físic, matèric, energètic,etc. No obstant, tan nosaltres com el paisatge (ens podriem referir a nosaltres mateixos com a paisatge), tots sóm quelcom. Aquest ser també és efímer, canviant, però no segueix la lògica del temps humà (que si oblida deixa d’existir), sinó que respon a una lògica natural, que sempre és encara que vagi canviant (no pot existir una posició sense la contraria).

Per això cada paisatge, cada espai, cada lloc és quelcom en si mateix i sostenta en la memòria tots els fets i canvis que l’han modificat. Un paisatge sempre està viu, solament cal mirar-lo amb la visió adequada per poder percebre els petits detalls i sensacions de la seva història.

Element històric

Arrivats a aquest punt, és complicat voler evitar tractar la història d’un lloc ja que aquesta es trova inserida, gravada (literalment en el cas de les trinxeres) en l’espai, en el seu ambient i, per tant, en la memòria de les persones que el conèixen. Cada visió és diferent ja que les condicions de cadascú també ho són, no obstant el que en el projecte m’interessa és la memòria dels espais, centrant-me en la memòria col·lectiva d’un espai concret.

Com que es tracta d’un projecte obert amb un eix central que gira al voltant de l’experiència en un espai, l’element històric o memorial pot servir com a punt per continuar treballant i ampliant el projecte tot hi no ser l’element principal del projecte, si que és un element inscrit en el paisatge.

METODOLOGIA

La metodologia emprada en aquest projecte és força senzilla, però no per això menys efectiva. La trobada amb l’espai natural és seguint un instint natural també: el caminar.

Aquest caminar instintiu és un procès d’integració i descobriment de l’espai, a més d’un camí d’aprenentatge personal i enriquiment dels paisatges interiors. És un acte inconscient que m’apropa a la consciènca (tan personal com col·lectiva). Cada pas és un avenç en la reflexió, en l’aprenentatge i en la immersió en els pensaments més bàsics i primitius.

M’estaria enganyant si solament tinguessa interés per la part visual del paisatge, ja que aquest s’escapa per tots els sentits (vista, oida, olfacte, gust i tacte) i ens en desperta de nous (com l’instint que hem adormit).

L’espai concret per on he caminat i continuaré caminant són unes muntanyes de la Ribera d’Ebre, del terme municipal de Riba-roja d’Ebre i la Fatarella. Es tracta d’una de les zones que menys s’ha investigat i tractat de la Batalla de l’Ebre (del juliol al novembre de 1938); muntanyes coronades per pins vermells des d’on se controla el riu Ebre i la frontera entre Catalunya i Aragó (zona controlada pels republicans per la columna Ortiz i última zona de la batalla en caure en el bàndol dels nacionals).

Repassant archius històrics ens adonem de la importància estratègca d’aquesta zona muntanyosa, de difícil accès si no és pel riu. No obstant, no és fins que sortim a caminar i anem descobrint excavacions a les muntanyes, a més de búnquers, trinxeres, restes de metralla, etc. que ens adonem del pes real del lloc. Muntanyes que ens parlen de guerres i batalles entre germans, però les pedres també ens parlen d’antigues civilitzacions com la romana o ibèrica, encara presents en els cims d’alguns turons que ens recorden que fa més de 2000 anys aquests vigilaven el riu i controlaven la vall de l’Ebre.

Adrià Cid Balazote, 2010

El bon caminant

Deixa un comentari

El bon caminant no deixa mai petjades darrere seu,

sent la crida natural com traspassa les fronteres,

viatja arreu, no fuig, sino que busca la veu

perduda entre els pins i les pedres.

 

No tinc… no tinc… ho he deixat tot pel camí,

l’instint m’embriaga de sensacions salvatges

mentre contemplo el devenir.

Ja no sé si sóc humà o simplement paisatge.

                                                                                Adrià Cid, 2010

Newer Entries