El bon caminant no deixa mai petjades darrere seu,

sent la crida natural com traspassa les fronteres,

viatja arreu, no fuig, sino que busca la veu

perduda entre els pins i les pedres.

 

No tinc… no tinc… ho he deixat tot pel camí,

l’instint m’embriaga de sensacions salvatges

mentre contemplo el devenir.

Ja no sé si sóc humà o simplement paisatge.

                                                                                Adrià Cid, 2010